sábado, 26 de junio de 2021

Canta la xiqueta, tornam a jugar

Totes tenim a dins, muda, callada i, a vegades, silenciada, aquella xiqueta que un dia vam ser, la innocència apartada per la vida adulta que mai més hem tornat a sentir, a dixar-mos sentir. Cota i amagada, eixa xiqueta, roman esperant que algun dia la tragam a jugar de nou, tornam a dixar-la cantar i ballar i que, amb les seues cançons, mos retorno aquella felicitat que ho inunda tot, aquella essència que només tenen los xiquets, ja que les persones adultes no li dedicam temps a això de ser felices quan, curiosament, estalviam i gastam quantitats de diners en objectes que, irònicament, creem que mos ho faran més, de felices. I així mos va. 

No sé si tu que m’estàs llegint, has tret fa poc a la teua xiqueta interior a jugar, l’has dixat divertir-se (i t’has dixat xalar a tu tamé, de pas). Podries pensar quant de temps fa que no li parles? Que no l’escoltes? Perquè ben segur ella ho ha fet, pot ser, inclús ha cridat, i tu no li has volgut fer cas. 

Pensam-ho. Quant de temps invertim a treballar? Quant de temps a minjar? I a dormir o descansar? I quant de temps dedicam a fer eixes coses “no productives” però immensament reveladores? Aquells moments en els quals recuperes eixa essència oblidada, tornes a ser tu, la versió més original de tu mateixa, i veus tot allò del que ets capaç, veus la creativitat que portes dins, les ganes d’aprendre sense por a equivocar-te, la curiositat, la innocència, la pau calmada de qui no espera treure profit d’allò que està fent, més enllà de fer-ho. 

I ho tens, és increïble, però ho tens. Creu-t’ho. Recorda-t’ho. Si cal, cada dia. Totes ho tenim de fet, radere del vestit de persona adulta, mos espera la xiqueta que un dia vam ser, per tornar a jugar, tornar a cantar, ballar i riure, com si siguere la primera volta que ho fem. Ella sola té la capacitat d’abraçar este cos adult i dur-li la calma, posar llum al camí i amostrar-mos per on hem de seguir. Així que ja saps, si estàs perduda, pots començar per escoltar a la personeta que un dia vas ser.


Lo Cresol

Diario de Teruel, 26 de juny de 2021

domingo, 23 de mayo de 2021

T’escric a tu, companya eterna

He viscut sempre pensant que la vergonya et limita, et jutja, t’acorrala i et dixa sense respiració, però ara, quan he esgotat el temps d’espera, la pròrroga incansable que li he demanat al pas dels dies, he entès que tot això forma part de mi i que puc utilitzar-la, transformar-la en tendresa, aconseguir que l’espectacle no sigue més que això: intimitat insubmisa en un món de covards que no s’atrevissen a estimar, dixant de banda les llums i la purpurina, anant a allò més efímer i real, apostar per l’autenticitat de ficar el cor en els moments que creo, que provoco. Fugir de l’artificialitat i els focus, directament apuntant a l’ànima de qui m’escolta, des del meu interior més profund, des de les tripes, des d’allò més obscur. Avui li escric a eixa vergonya que s’amaga radere de cada dubte, que eternament m’acompanya en cada pas en fals, en cada camí incert al què m’aboco. Li escric a eixes ganes de cridar i dixar-ho córrer tot, ensordir-ho tot, trencar-ho tot. Paraules que m’exploten dins del cap i me dixen muda, sense que pugue eixir de la meua gola cap so, cap melodia que acompanyo als acords que naixen de la meua guitarra, de les meues mans tremoloses davant d’un públic que sento, me mire, en los meus ulls. I és a esta mirada precisament a la que li escric, als complexes que em forcen a amagar-me rere el teló i m’impedissen eixir a escena, prendre l’acció de l’obra real que visc dia a dia i ser la protagonista. Sense pors. Sense atendre a raons, que diria Panxo. Traure’m aquell personatge (auto)imposat, l’escut d’ironia superficial carregat de fals coratge i mostrar-me nua de pors, decidida, valenta.


Lo Cresol

Diario de Teruel, 22 de maig de 2021

lunes, 10 de mayo de 2021

Quan canto la realitat m'atrapa

Quan canto me n'adono, 

no sé escriure cançons i fer-me protagonista. 

Parlar en primera persona me costa, 

m'espanta la tèrbola mirada imposada,

plena de prejudicis,

nascuts en l'interior de la meua ment. 


Quan canto me n'adono,

de totes les pors, 

del pànic a caure davant l'espill,

i trencar-me,

sense trencar-lo. 


Me n'adono que no sóc capaç,

d'eixir de darrere del teló,

ficar-me al mig de l'escenari,

aparèixer davant del públic, 

i interpretar un solo.


Jo somiava en ser pianista a un restaurant, 

i estar sempre de fons,

sense molestar,

sense que ningú me dedicare un minut,

la mínima atenció,

però sabent que seguia allí. 


Quan canto me n'adono, 

la vida m'ho demana,

no em dona altra opció. 

He de ser la protagonista, ara,

sense escapatòria, 

deixar de viure darrere les cortines,

abandonar el silenci,

desemmudir d'esta realitat a crits,

deixar de cantar històries d'altres 

i començar, per fi, a fer meu el relat

que portava anys adormit

i que, ara, s'ha despertat. 


R. 

domingo, 18 de abril de 2021

Si reescrivim les històries

Com les flors obrint-se en l’arribada de la calor, la primavera mos porte tamé un dels dies més bonics de l’any, Sant Jordi, Sant Chorche, San Jorge, patró de la nostra terra, que compartís jornada en lo dia del llibre, ja que se rememore la mort de dos grans escriptors, Cervantes i Shakespeare, aquell dia que los lletraferits, tamé de la nostra terra, viuen com lo dia dels enamorats, recordant aquella antiga (i desactualitzada) llegenda del drac, lo cavaller i la princesa rescatada. I penso, quanta pols hem acumulat aquí sobre, quants missatges en contra de la societat que volem construir estem perpetuant sense donar-mos compte. Com li expliques a un xiquet o a una xiqueta d’avui en dia una història en la qual lo protagonista és un xic que vol rescatar a una princesa que viu en una torre custodiada per un drac? Crec, si més no, que per començar, la idea de que el protagonista sigue lo personatge menys interessant de la història diu poc (o massa) de la intenció de la llegenda, per no entrar en si realment la vida de la jove era millor separada del drac i lligada als braços d’un príncep que pràcticament no coneix de res. Com sempre en allò més tradicional, a mi m’ix refer les històries, per seguir construint la idea de que res és per sempre i que tot pot canviar. Així que us proposo fer una nova lectura d’este conte que mos han explicat des de xiquinins i dona’ls, a les xiquetes, una oportunitat per ser les protagonistes. “Trau lo drac que portes dins, la fera indomable que brama. Vola pel cel fins a l’infinit, i quan no te trobos, torna a casa. Ensenya la tea llengua de foc, omplint de llum lo camí dels cecs, i llança una flama al món, que del somni desperto el cel. Travessa muntanyes i valls, fes tea la llegenda dels anys i dis que te vas minjar al príncep a l’ombra de les ales d’un drac. Cantaran per tu romanços, batejaran en lo teu nom als estels; que una princesa forta va nàixer un dia al castell. A aquell castell on era presa, d’un món de covards i reis. Princesa! Agarra l’elm que t’empodere i torna a fer, eixa història, tea.” 


Lo Cresol

Diario de Teruel, 17 d'abril de 2021

jueves, 1 de abril de 2021

8 de març tots los dies de l’any

Algun tema mos quede pendent si la única manifestació que moleste, de totes les que s’han fet en l’últim any, és la del 8 de març. En mig d’una pandèmia tot és complicat, més encara defensar lo feminisme, lluita molt complicada des d’abans d’este nou panorama. I, vaja, les casualitats (lo patriarcat), que és l’única que es vol aturar. Tanta por tenen? Tant moleste que part de la societat reclamo allò que és necessari i coherent per a la vida? No hem aprés res. Los mesos que vam estar confinaes van ser clau per a entendre que la cura de les persones i la vida són conceptes que s’han de ficar al centre i que no es poden moure d’allà. La vida, que és la salut, la educació, la cultura, tot això ha d’estar necessàriament al mig de la taula de qualsevol debat. Però no, evidenciar això sèrie mostrar una societat més humana, més empàtica, que no fique al mateix nivell l’economia que la vida, que s’allunye del pare Capitalisme i aposte per democratitzar lo que és de totes. Prou. Fem que qualsevol dia de l’any sigue 8 de març, cada moviment, cada acció, fem-la en clau feminista, en peu d’igualtat, horitzontal. Xafam este espill on tan sols hi cap una persona i eixim a les places de nou, reconciliam-mos en la col·lectivitat, que és la clau del canvi social que necessitam. Recuperam les històries de les nostres iaies perquè arribon a les nostres netes, en la mateixa llengua, en lo mateix sentiment, de cor a cor. Prenem consciència del poder que tenim, canviam lo foco, arrimam los fanals allà on imperen les ombres. Tenim un món sencer per descobrir, escrit per les que mai van poder explicar-se. Donam-li veu a les silenciades, ara i per sempre, i param a escoltar les infinites coses  que tenen a dir. 


Lo Cresol
Diario de Teruel, 6 de març de 2021

Te mires o t’observes?

A tu què estàs llegint-me. Para un moment. Ix de la roda de l’automatisme i tanca los ulls, observa’t per dins, cada mil·límetre del teu cos, la sensació de la pell contra los músculs, dels músculs contra los ossos i escolta lo delicat fil que ho connecte tot. Ara imagina l’exterior del teu cos, vés des de la pell a l’habitació en la que estàs, arriba a l’horitzó i una miqueta més enllà. Imagina veure tot això en uns altres ulls, en un altre cos, en un altre cor. Si eres xiquinin, imagina que te transformes en gegant i l’altura des del què ara veus lo món. Si eres molt gran, imagina tornar a ser xiquet, i haver d’aixecar tant lo cap per parlar a la gent que acabes ficant-te de puntetes. Traspassa tot això i observa’t dins del cos que sempre has desitjat, aquell pel qual faries lo que calguere per poder tindre, mostrar, celebrar. D’ací vés-te’n a l’extrem contrari, troba’t dins del cos que sempre has repudiat, en tots i cadascun dels complexes que sentiries si tingueres eixe cos, percep la teua pròpia mirada si et ficares davant l’espill. Potser així veuràs que tot allò que anheles dels altres, en veritat, no existís, que l’enveja sol és un reflexe de les teues pròpies carències, de tot allò que tens i no saps veure. Recorda que tot està bé, repetix-t’ho com un mantra. Lo constant moviment de la vida, lo canvi incessant del teu cos, te fiquen al puesto correcte a cada moment concret, afluixa la corda que diàriament t’apreta el pit i permitis-te respirar tranquil·lament. Recorda, ix de la roda imposada per un sistema que sol te vol quan eres productiva i pensa, de nou, que tot està bé, que estàs exactament on has d’estar. I celebra que cada canvi és teu i eres tu qui l’ha de viure. 

Lo Cresol
Diario de Teruel, 30 de gener de 2021

2021, bellesa discreta

Si miro enrere i, com és tradició, faig recompte d’allò bo i d’allò dolent que m’ha aportat este any que s’acaba, enguany faig un esforç titànic per pensar només en tot lo bo, que al final, crec, tot ho és, perquè tot mos aporte una nova perspectiva, per molt malament que mos ho haigue fet passar. Enguany, a més a més, me noto més sensible que de costum, veig i entenc les coses d’una altra manera i reconec que, allò que m’ha arribat més a dins, allò què m’aporte més tendresa si tanco los ulls i només me dixo portar és l’expectació per la natura, a la qual hem vist recuperar la seva part del món destruït mentre mos havíem de quedar a casa. En aquells mesos de març fins a principis de juny la vam veure pletòrica, inundant los carrers, cada raconet va pintar-se de verd i mos va recordar, ni que siguere per un segon, que ella seguia allà. Encara que l’haguerem oblidat, ella seguia allà. Davall de tota la porqueria que li havíem ficat a sobre, ella seguia allà. És per això, que per este nou any que entre en lo que totes mos reconeixem cansades del 2020, mentalment esgotaes, només me ve al cap un desig pel 2021: cuidam-mos cuidant. Així de senzill. Cuidam-mos cuidant a qui és la casa de totes. Cuidam-mos cuidant a la Terra, que seguirà estant fins i tot quan no la cuidam. La cura dels altres ha set lo motor per no caure en lo desastre més estrepitós d’este 2020, i esta cura necessita inseparablement una acció conjunta i interconnectada de les persones en lo entorn. Enguany, que hem re-descobert les muntanyes i los rius, m’agradarie pensar que també hem compartit la mateixa admiració per la natura que sento quan camino pels voltants de la meua vila, que fins ara només acostumava a comparar en los grans paisatges verds i frondosos que no tenim ací. Espero i desitjo que lo 2021 més que una porta, sigue una finestra per la qual pugues mirar allò que tens davant i sigues capaç d’admirar la bellesa més discreta. 


Lo Cresol
Diario de Teruel, 26 de desembre de 2020

Boira

Com un estat mental d'embriaguesa que t'atonte i t'emborrone la vista, ho ocupe tot, entre a tot arreu i se quede per un temps. Com lo dia naixent de manera infinita, no acabe mai d'eixir lo Sol. Ixes de casa pel matí i ja la trobes, sol obrir la porta, i te cale los ossos. Intuïsses que, radere de tot això, un dia ha començat, que lo blau del cel ho impregne tot en algun altre puesto. Ací, a ca nostra, tenim la sort de sentir d'esta manera tant profunda i tan directa la connexió natural del canvi d'estacions. Estem acostumades i tenim una gran capacitat d'adaptació a la brusquedat del paisatge i del clima del nostre entorn. Este vincle tan íntim que compartim en la natura l'hauríem de viure com un privilegi, com un regal. En mig d'un món que ha ficat a les persones al centre d'absolutament tot i on mos hem cregut què tot ho pot controlar, crec que reconèixer la nostra interdependència en tot allò que no controlem, com ara les llargues temporaes de boira, és un acte infinitament valent de conèixes i reconèixes com éssers vius i vitals, que senten i s'adapten als canvis, que viuen de manera coherent en la casa que és de tots i la respecten, perquè sol ho podem fer així. Seguir vivint com si lo canvi estacional no afectare los nostres ritmes vitals és condenar-mos a una vida que no pot ser mai plena. Perquè quan entens què tens la total capacitat de donar-te les pauses que demane la tardor o la planificació que exigís la sequera a l’estiu, comences a crear la connexió que este món fred no vol que conegues. I desapareix qualsevol sentiment negatiu contra la Terra perquè veus que forme part de tu i tu d'ella. I quina sort tenim, a ca nostra, de poder connectar senzillament eixint al carrer i tancant los ulls. 


Lo Cresol
Diario de Teruel, 21 de novembre de 2020

Dubtes de tardor

Arribe la tardor i en ella el balanç d’este estiu tan diferent als que havíem viscut fins ara. Un estiu poc estiu podríem dir. Un estiu descafeïnat, desconfinat. S’acabe l’estiu i m'envaïx la càlida imatge dels tons taronges que van minjant-se a poc a poc aquell verd estiuenc. Enguany m’ha agarrat a casa. A l’únic puesto de tot lo món al que m’atrevisco a dir-li així. A voltes, ni tan sols la vila sencera és ca meua, tanco el perímetre al carrer de la Torreta, que m’ha vist créixer i volar del niu. Carrers i carredonets que han quedat congelats per una pandèmia que ningú va preveure (bé, no entrarem al debat). Observar el pas dels dies en aquella llum rogent que inunda el paisatge banyat per un Matarranya que tamé s’ha trobat ple com feie anys que no ho estave. Tornar a casa per un bon temps, després d’anys baixant caps de setmana, ponts i Nadal, és ficar-se davant de qui eres quan vas marxar. Retrobar-me en la xiqueta plena de dubtes i complexes que era quan vaig dixar la vila. Este estiu insòlit m’ha donat l’oportunitat de reconciliar-me en l’adolescent que portava dins cridant, rebel, sempre atabalant a ma mare. L’estiu desconfinat m’ha retrobat en les amigues que tamé feie uns anys que estaven en altres ciutats, construint-se un futur que no podia anar lligat a la idea de quedar-se al poble. Futur que, per un moment ingenu, vam pensar que podíem erigir per fi allí que és “ca nostra” sobre un conegut i nou concepte anomenat teletreball. Esgarrifador. Per a aquelles persones que mos agrade més viure al poble que a la ciutat, sentir la família a prop i viure d’una manera més senzilla, esta paraula que va ressonar en despatxos i videoconferències de tot lo món suposave l’obertura d’una porta que estava tancada i barrada: construir un futur a prop dels nostres sense renunciar a tot allò pel qual mos havíem estat formant a la ciutat. Per fi un retorn de tot lo jovent que marxa fora a estudiar. Encara ressone el riure als despatxos de petites i grans corporacions. Lo control malaltís que patix la nostra jerarquitzada societat no ha facilitat que això sigue possible. Les treballadores jóvens hem estat obligades a un exili pandèmic que no estava justificat, però el sistema capitalista i centralista havia de dixar clar qui seguíx manant i des d’on se prenen les decisions. 


  Lo Cresol
 Diario de Teruel, 17 d'octubre de 2020

lunes, 20 de julio de 2020

Carta a les meues inseguretats


Tinc 12 finestretes tatuades a la pell.
Algunes són molt grans, altres bastant xiquinines.

Portaen temps tancaes i ara s'han obert, dixant-ho tot al descobert.
I fora fa fred, entra el vent per totes elles i me despentina.

La consciència més interna ha pujat a la superfície i no fa peu.

S'ofega i m'ofega.

El nus que tancava la casa per dins se m'ha ficat a la gola i ara vol fugir de mi sense saber per on queda la eixida.

Se perd i me perdo. 

Un cos que torna a ser cova feta de barrots, que te tanca o te protegeix, depèn.
Sempre depèn.

Refugi o presó. 

La ment a vegades és l'ofrena de la nit, quan les finestres, entre-obertes, guarden tots els secrets.

I des del carrer se sent algun crit.
Algun badall.
Algun sospir.

Algú que es trenca i algú que es refà.
Perquè res és un sense l’altre.

Estes finestres que tinc formen part de mi, com els ulls o les mans.

Si ara per elles no entra la llum vol dir que hem de caminar una miqueta més per sortir de la cova.

Avançar.


Cuidem-nos molt.



R.

miércoles, 4 de septiembre de 2019

Donde respira el mundo

Cuando llegué a aquel lugar, me inundó la inmensidad. 
La grandeza del sitio que es historia, origen, tesoro en medio del mapa que guarda silencioso su riqueza.

Cuando llegué a aquel lugar, su viento milenario, xocomil, abrazó mis raíces mientras las hojas de los árboles acariciaban, calladas, el contorno de mi rostro. 

Cuando llegué a aquel lugar, sentí que ya había estado antes. 
Vi que aquel lugar se escondía en el azul profundo de tus ojos, que había tenido delante todo este tiempo. 

Entendí que en este lugar, guerra y paz se dan la mano, la lucha cesa porque la escucha comienza. 
Empieza la cura de todos nuestros golpes. 

Entendí el paisaje, esa muralla de volcanes que no eran más que todas tus luchas, el dolor de heridas pasadas recordándote por qué estabas allí. 

Ahora entiendo y admiro tu cicatriz, la cuido y con mis dedos trato de coser todos los vacíos que todavía han de sanar.

Y te acompaño, y te agradezco, que durante este tiempo me hayas estado hablando de un lugar al que estaba escrito que tenía que llegar. 

Lo mejor de todo esto, es, que cuando llegué a aquel lugar, entendí que ya había estado.

Tus ojos me confesaron que allí residía mi paz. 



R. 




Lago de Atitlán, vista de los volcanes Atitlán y Tolimán.
Guatemala

sábado, 12 de enero de 2019

Carta als meus dimonis

Tenim tants pensaments com segons té el dia.
Mil decisions que prendrem, o que potser es queden al calaix.
Un pas al davant, o millor dos al costat, depenent de la valentia amb què ens aixequem. 
Tenim tot el poder de decidir i també la innocència d'errar. 
Caure en una mala determinació, haver estat testimonis de no saber triar. 
També tenim les possibilitats, la incertesa, la vaguetat, el neguit.
Tenim llums, colors, llampecs i obscuritat. 
Tenim sort, al cap i a la fi, de poder reconèixer-nos, de poder-nos sentir, poder-nos veure. 

Tenir la imprudent capacitat de fer-ho tot al mateix temps.

Petita fortuna la nostra, 
el nostre cos conscient, 
la nostra ment oberta connectant amb el terra. 

El cor, que ha crescut a cops, ara nu, davant l'ombra d'aquells pensaments que no volem reconèixer. 
Aquells que ens fan tanta por, perquè no creiem tenir el dret de poder crear-los. 

Perquè també som tot això, totes les vegades que caiem o ensopeguem, tots els matins de peu esquerre i totes les contradiccions en la nit. 

Som un salt arriscat que cau al clot, 
un núvol el dia que fa sol, 
la fulla que vol desprendre's d'un arbre que és perenne, 
la inquietud en una tarda de diumenge. 

Per això, per tot això, et demano tan sols una cosa.

Si us plau, 
perdona't. 

Perdona't que avui tens un mal dia, 
perdona't que no tens ganes de fer res,
perdona't la impaciència, l'assalt.

Dóna't treva. 

Concedeix-te un descans, un dia de festa. 
Agafa aquests pensaments que no et deixen avançar i mira'ls de front i crida'ls-hi que no tens por. 
Afirma'ls, dóna'ls-hi vida, porta'ls al món per alliberar-los i alliberar-te. 

Ara, acomiadant-los, omple el pit d'aire, respira, omple't per dins i en cada partícula d'aire promet-me tan sols una última cosa.

T'estimaràs. 

T'estimaràs fins i tot per sobre d'aquells pensaments que potser demà hauràs d'alliberar. 


R.

lunes, 20 de noviembre de 2017

Cuando cierran los cines

Ya aprendimos que la sombra del amor era alargada.
Que es tan grande que en muchas ocasiones nos abraza.
En otras nos mata.

Ya pusimos precio a los besos en tu portal.
Mientras se nos helaban las manos.
El corazón nos quemaba.

Ya cambiamos las últimas monedas por recuerdos.
Cuatro canciones amargas.
Y un sitio en la barra.

Ya hicimos todo lo posible por amar estando ciegos.
Vendimos las sábanas mojadas.
Cerramos el local.

Y ahora, ya casi estamos apagando las luces.
Barriendo el final de la sala.
Ordenando todas las butacas.

Nuestra película favorita,
arroja tus lunares desordenados,
en los que ayer me perdía.

La sombra alargada de tus pendientes
parece hoy un aguja, con la que coser
todos los trozos de mi alma.



R.


jueves, 8 de junio de 2017

Autoretrat

A vegades tinc la necessitat de llegir-me.
Escriure'm tota seguida, amb totes les lletres.
Fins a quedar-me muda.

A vegades tinc la sensació de voler-me callada. 
Buscar la llibertat en un llapis, fugir dins d'un full en blanc. 

D'altres, busco el vent de les paraules en la boca de la gent, 
en els llavis del temps. 

A vegades vull cridar, saber-me viva.

Veure'm des d'un punt llunyà,
entendre que, per saber aixecar-me, primer, he d'aprendre a caure. 

Caminar.
 
Baixar de les altures, cremar distàncies.
 
Apropar-me tant a mi que no hi càpiga res més.


Saber que l'únic que està fet a mida per mi, sóc jo. 



R.

viernes, 21 de octubre de 2016

La revolución comienza en ti

Es difícil explicar aquellas historias que nos encogen por dentro, que nos arrancan el pensamiento y nos quitan el sueño por las noches. 


Como dos barcos a la deriva, encontramos el puerto en los brazos del otro. 
Como dos luciérnagas en medio de la oscuridad, vimos la luz.

Como dos bailarines tendiéndose las manos, como dos violinistas afinando de oído, como una caricia en medio de un mar de dudas. 

Paso a paso, guiño a guiño, fuimos destapando nuestros miedos. Quitándonos esas máscaras que nos encerraban en nosotros mismos, y pudimos alcanzar ver nuestros ojos. 

Y puedo jurar que aquella mirada quemaba, tenía un brillo que no podría describir. 

Qué ciegos estamos cuando el miedo acecha y nos empeñamos en no ver.
Caminamos sin rumbo, alargando las horas hasta el amanecer. Vivimos sin ser, sin vivir dentro de esta sociedad, que nos lo permite. 

Cuán necesario es abrir los ojos, quitarse la venda.
Ese pañuelo de miedo, cosido con perjuicios e hilos de dolor, que nos asfixia, que nos ciega, que nos deja sordos y que nos paraliza. 
Y nos estanca en una continua resignación.
Nos deja sin fuerzas para destapar nuestros ojos y ver qué hay fuera, allá donde ahora nos aterraría estar. 

Allí donde dicen que hay personas que aman de verdad. Donde el orden es caos porque es lo natural. Donde no hay sirenas ni señales, sólo canciones y ventanas que nos incitan a perdernos, para encontrarnos con nosotros mismos. 

Y así es como, perdida en esta barca sin remos, que comenzaba a hundirse, encontré el salvavidas que me llevaría a tierra. 
Encontré otro bote sin rumbo ni brújula, otro náufrago a la deriva cansado de remar. 

Qué curioso es que para encontrarnos sea necesario perdernos, que tengamos que andar kilómetros para valorar lo que nos queda a escasos centímetros de la piel. 

Así nos vimos, recortes de piel a tiras tatuados de remordimientos, enredos en el pelo tras noches de insomnio, esperando encontrar el mapa que nos enseñara la salida de nuestro mundo. 

Y así, con el pensamiento vacío, las ideas puras, el corazón en reconstrucción, tendimos nuestras manos abiertas a una nueva visión de nuestro caos organizado.
Entendimos que la clave no era huir, que la solución no consistía en encontrar ningún mapa y buscar la salida. 
Que todo era mucho más sencillo que eso, dejar de dar vueltas,tomar aire, coger impulso. Atreverse a saltar, lejos, sin miedo a caer. 
Sabiendo que todo lo demás sería mucho mejor que lo que veníamos viviendo.

Llegamos a la orilla, el mar en calma que hasta ella nos arrastró de pronto ya no parecía tan oscuro, todo signo de violencia se fue como la fuerza por nuestros dedos. Callados, encontramos la respuesta a todas nuestras preguntas. 

Supimos valorar lo poco que nos quedaba, y entendimos que podemos no tener nada y ser increíblemente ricos cuando nuestro corazón late pintando los recuerdos de colores. 
Que para vivir hay que empezar soñando.
Que nada ni nadie nos puede quitar el deseo sincero de amar.

A M A R 

Revolucionario verbo en nuestros días donde se trata de algo que no se puede comprar.
¿A quién asustan las palabras vender, pagar, alquilar?
Pero no, un corazón no se puede comprar, no se puede vender.
El amor no se alquila, no se desahucia. 

Y por ello, por ser tan sencillamente inmaterial, nuestro sentimiento es revolucionario. 
Un amor antisistema que rompe las paredes y atraviesa las cabezas de aquellos que no logran entenderlo.
De aquellos que viven con su venda de perjuicios, encogidos en sus cajas de cristal, siendo tan sólo quien se espera que sean. 

Pero aquí, al otro lado de sus pensamientos, nuestro amor es una llama que no se apaga, que crece, que se aviva con cada nueva luz que se suma. 
Hablo de un sentimiento blanco, vacío de ideas pero lleno de emociones. Con todas y cada una de ellas se forma un hilo de ropa tendida que colorea nuestra ventana con los más bonitos versos. Aquellos que siempre quedarán escritos.


"Que en cada una de tus noches comience una revolución.
Que jamas te corten las alas, que vueles a ninguna dirección.
Que libres sean tus ideas y libertad se lea en tu cabeza.
Que mueran los fantasmas que nos silencian, que crezcan flores en cada una de tus sendas."





R. 

martes, 5 de enero de 2016

Como hacen los poetas

El día que esta guitarra se enamore de un corazón sin dueño, de otro bala perdida como ella, de un gato callejero, que le invite a pasar largas noches por los tejados y a esconderse entre sus zarpas.

El dia que a esta ciudad le falten amantes, que llegues sin avisar, y no sepa ni qué hora es.

El día que me pilles bailando. De fondo pondré canciones que antes eran nuestras, pero que ya no serán de nadie.

El dia que no llegue, porque solo sepamos vivir de noche y apurar las madrugadas, sin que amanezca jamás en este mundo de cínicos e incrédulos.

Me atrevo a decir que ellos pensarán que amanece simplemente porque sale el Sol, que un nuevo día empieza solo con que el reloj marque las doce.

Y yo, perdida entre los recuerdos de una sonrisa que no volverá, enamorada cada vez más de letras de canciones y no tanto de ladrones de ilusiones, amanezco cuando quiero revivir.

Amanezco cuando decido separarme de tu risa y pongo los pies en la tierra. Amanezco cuando me doy cuenta de que quizás, prefiera seguir soñando, y desamanecer cada día, como hacen los poetas.

Porque quizás llegue el día en que mi guitarra encuentre otro corazón dispuesto a ilusionarse, con ganas de volver a identificarse con canciones, preparado para volver a romperse. Y, cuando llegue el día, deberé amanecer conmigo, para sentir la realidad en mi cabeza, la más loca de las mentiras.



Qué nos inspira un corazón roto, una ilusión perdida.







R.

miércoles, 30 de diciembre de 2015

Ahora que se acaba de manera inevitable este 2015 de emociones.



Ahora que, 365 días más después del huracán,
todavía nos azota la tormenta.

Ahora que nos sentamos a cenar,
que la mesa está a rebosar, porque estamos todos.
Ahora que descorchamos el champán.
Y hacemos balance de todo lo bueno y lo malo.
Ahora que descartamos,
Que vemos que quizás no fue para tanto.
Ahora que hacemos listas,
Listas de propósitos, listas de deseos,
Listas de aspiraciones y listas de éxitos.
Ahora que la tele nos desea Feliz Navidad.

Ahora, como siempre, que nos reunimos para cenar.
Justo ahora que el corcho explota en el techo.
Ahora que llenamos el corazón,
y vaciamos las copas.
Y este miedo a perder,
nos empuja a perdernos sin remedio.

Ahora que, 365 días que recordar,
la memoria a golpe de despedidas.
Ahora que entendemos que la vida es eso,
recordar.
Que como dijo Joaquín, se muera el olvido.
Ojalá, que se muera,
y que no vuelva.

Porque, ahora que nos sentamos para cenar.
Ahora que la mesa está a rebosar,
porque estamos todos.
Ahora, justo ahora, que descorchamos el champán.
Grito.
¡Que se muera el olvido!
¡Que se alarguen las madrugadas!
¡Que nos perdamos ya de una vez!

Y que deje de doler,
Ya, en forma de suspiro.


Y que me recuerdes.

Porque recordar es volver a vivir. 






R.

domingo, 29 de noviembre de 2015

De los domingos

De mis domingos, ya sin complicaciones.
Taza de té y libro.

De nuestros domingos amaneciendo en camas ajenas, perdidos, los sueños, entre sábanas nuevas. 
De los domingos con sabor a canciones que hablaban de los dos en habitaciones imgainarias.

De los domingos que ya no se esconden tras películas sin argumento y tardes de sofá con pipas. 
De todos los domingos que nos han faltado, para acabar de perfilar nuestro precipicio.

De todos aquellos domingos y ninguno de los que llegamos a imaginar y que no vendrán, como cada lunes, a recordarnos que no han sido.

De todos y cada uno de los domingos que me hacía un lío para estar contigo y con el mundo.

De los domingos, ahora sí, sin complicaciones, sin puzzles. Sin películas sin argumento, como la nuestra. 











R.

miércoles, 25 de noviembre de 2015

Contra la violència de gènere, dones sense por de ser lliures.

Jo no vull tenir por si torno sola a casa.
Ni tampoc vull sentir que les dones del meu voltant ne tinguen.
Jo no vull comentaris d’homes que no conec sobre el meu cos.
Ni tampoc vull opinions no demanades per la meua forma de vestir.

Jo vull caminar lliure.
Vull tornar a casa tranquil·la, sense por a mirar si porto algú darrere.
Jo vull poder sentir-me en pau, perquè sic jo la que descidís com vestir-se, i amb qui desvestir-se.

Jo vull pensar lliure.
Fora de totes les idees imposades.
Fora de qualsevol etiqueta.
Perquè les marques físiques són morades, però les morals són tot allò que jo no vull.

Perquè jo no vull una societat presa de la por.
Jo vull que les dones siguen lliures.
Vull justícia pels quals fan que no ho siguen.

Però, sobre tot, vull que les dones boges, se vulguen a elles mateixes.


Dedicat a totes les dones que conec, i a les que no. A totes aquelles que encara tenen por, i també a totes les que s'han desprès d'ella.


https://www.youtube.com/watch?v=yTwzhCKMA7k



R.

miércoles, 18 de noviembre de 2015

Un otoño sin Berlín, de Lara Izaguirre

Un otoño sin Berlín es arte en cada segundo de película, una demostración de talento que desborda cada fotograma.
Es un nudo en la garganta, que pesa, que nos lleva y que nos convierte en protagonistas.
Lara Izaguirre nos desnuda, nos deja los sentimientos a flor de piel, deja que la historia entre en nuestra cabeza y, una vez ahi, nos integre en ella.
Porque nos enseña la persistencia que todos tenemos a aferrarnos a algo que no va a volver.
Nos enseña a dejar ir todo aquello que no está dispuesto a viajar con nosotros, todo aquello que no va a venir.
Nos arroja a la cara algo tan esencial, como real, que son todas esas cosas que no nos van a seguir.
Porque hay momentos que simplemente van a pasar, personas que sencillamente vamos a conocer, pero que,al fin y al cabo, no volverán. 
Y no es necesariamente negativo, simplemente debemos aceptarlo. 






"Porque si esta vez no vienes conmigo, me voy sola a Berlín."




Y, añado: "pero me voy."  




R.