2021, bellesa discreta

Si miro enrere i, com és tradició, faig recompte d’allò bo i d’allò dolent que m’ha aportat este any que s’acaba, enguany faig un esforç titànic per pensar només en tot lo bo, que al final, crec, tot ho és, perquè tot mos aporte una nova perspectiva, per molt malament que mos ho haigue fet passar. Enguany, a més a més, me noto més sensible que de costum, veig i entenc les coses d’una altra manera i reconec que, allò que m’ha arribat més a dins, allò què m’aporte més tendresa si tanco los ulls i només me dixo portar és l’expectació per la natura, a la qual hem vist recuperar la seva part del món destruït mentre mos havíem de quedar a casa. En aquells mesos de març fins a principis de juny la vam veure pletòrica, inundant los carrers, cada raconet va pintar-se de verd i mos va recordar, ni que siguere per un segon, que ella seguia allà. Encara que l’haguerem oblidat, ella seguia allà. Davall de tota la porqueria que li havíem ficat a sobre, ella seguia allà. És per això, que per este nou any que entre en lo que totes mos reconeixem cansades del 2020, mentalment esgotaes, només me ve al cap un desig pel 2021: cuidam-mos cuidant. Així de senzill. Cuidam-mos cuidant a qui és la casa de totes. Cuidam-mos cuidant a la Terra, que seguirà estant fins i tot quan no la cuidam. La cura dels altres ha set lo motor per no caure en lo desastre més estrepitós d’este 2020, i esta cura necessita inseparablement una acció conjunta i interconnectada de les persones en lo entorn. Enguany, que hem re-descobert les muntanyes i los rius, m’agradarie pensar que també hem compartit la mateixa admiració per la natura que sento quan camino pels voltants de la meua vila, que fins ara només acostumava a comparar en los grans paisatges verds i frondosos que no tenim ací. Espero i desitjo que lo 2021 més que una porta, sigue una finestra per la qual pugues mirar allò que tens davant i sigues capaç d’admirar la bellesa més discreta. 

Lo Cresol

Diario de Teruel, 26 de desembre de 2020

Boira

Com un estat mental d'embriaguesa que t'atonte i t'emborrone la vista, ho ocupe tot, entre a tot arreu i se quede per un temps. Com lo dia naixent de manera infinita, no acabe mai d'eixir lo Sol. Ixes de casa pel matí i ja la trobes, sol obrir la porta, i te cale los ossos. Intuïsses que, radere de tot això, un dia ha començat, que lo blau del cel ho impregne tot en algun altre puesto. Ací, a ca nostra, tenim la sort de sentir d'esta manera tant profunda i tan directa la connexió natural del canvi d'estacions. Estem acostumades i tenim una gran capacitat d'adaptació a la brusquedat del paisatge i del clima del nostre entorn. Este vincle tan íntim que compartim en la natura l'hauríem de viure com un privilegi, com un regal. En mig d'un món que ha ficat a les persones al centre d'absolutament tot i on mos hem cregut què tot ho pot controlar, crec que reconèixer la nostra interdependència en tot allò que no controlem, com ara les llargues temporaes de boira, és un acte infinitament valent de conèixes i reconèixes com éssers vius i vitals, que senten i s'adapten als canvis, que viuen de manera coherent en la casa que és de tots i la respecten, perquè sol ho podem fer així. Seguir vivint com si lo canvi estacional no afectare los nostres ritmes vitals és condenar-mos a una vida que no pot ser mai plena. Perquè quan entens què tens la total capacitat de donar-te les pauses que demane la tardor o la planificació que exigís la sequera a l’estiu, comences a crear la connexió que este món fred no vol que conegues. I desapareix qualsevol sentiment negatiu contra la Terra perquè veus que forme part de tu i tu d'ella. I quina sort tenim, a ca nostra, de poder connectar senzillament eixint al carrer i tancant los ulls. 

Lo Cresol

Diario de Teruel, 21 de novembre de 2020

Dubtes de tardor

Arribe la tardor i en ella el balanç d’este estiu tan diferent als que havíem viscut fins ara. Un estiu poc estiu podríem dir. Un estiu descafeïnat, desconfinat. S’acabe l’estiu i m'envaïx la càlida imatge dels tons taronges que van minjant-se a poc a poc aquell verd estiuenc. Enguany m’ha agarrat a casa. A l’únic puesto de tot lo món al que m’atrevisco a dir-li així. A voltes, ni tan sols la vila sencera és ca meua, tanco el perímetre al carrer de la Torreta, que m’ha vist créixer i volar del niu. Carrers i carredonets que han quedat congelats per una pandèmia que ningú va preveure (bé, no entrarem al debat). Observar el pas dels dies en aquella llum rogent que inunda el paisatge banyat per un Matarranya que tamé s’ha trobat ple com feie anys que no ho estave. Tornar a casa per un bon temps, després d’anys baixant caps de setmana, ponts i Nadal, és ficar-se davant de qui eres quan vas marxar. Retrobar-me en la xiqueta plena de dubtes i complexes que era quan vaig dixar la vila. Este estiu insòlit m’ha donat l’oportunitat de reconciliar-me en l’adolescent que portava dins cridant, rebel, sempre atabalant a ma mare. L’estiu desconfinat m’ha retrobat en les amigues que tamé feie uns anys que estaven en altres ciutats, construint-se un futur que no podia anar lligat a la idea de quedar-se al poble. Futur que, per un moment ingenu, vam pensar que podíem erigir per fi allí que és “ca nostra” sobre un conegut i nou concepte anomenat teletreball. Esgarrifador. Per a aquelles persones que mos agrade més viure al poble que a la ciutat, sentir la família a prop i viure d’una manera més senzilla, esta paraula que va ressonar en despatxos i videoconferències de tot lo món suposave l’obertura d’una porta que estava tancada i barrada: construir un futur a prop dels nostres sense renunciar a tot allò pel qual mos havíem estat formant a la ciutat. Per fi un retorn de tot lo jovent que marxa fora a estudiar. Encara ressone el riure als despatxos de petites i grans corporacions. Lo control malaltís que patix la nostra jerarquitzada societat no ha facilitat que això sigue possible. Les treballadores jóvens hem estat obligades a un exili pandèmic que no estava justificat, però el sistema capitalista i centralista havia de dixar clar qui seguíx manant i des d’on se prenen les decisions. 

  Lo Cresol

 Diario de Teruel, 17 d'octubre de 2020

Carta a les meues inseguretats

Tinc 12 finestretes tatuades a la pell.

Algunes són molt grans, altres bastant xiquinines.

Portaen temps tancaes i ara s'han obert, dixant-ho tot al descobert.

I fora fa fred, entra el vent per totes elles i me despentina.

La consciència més interna ha pujat a la superfície i no fa peu.

S'ofega i m'ofega.

El nus que tancava la casa per dins se m'ha ficat a la gola i ara vol fugir de mi sense saber per on queda la eixida.

Se perd i me perdo. 

Un cos que torna a ser cova feta de barrots, que te tanca o te protegeix, depèn.

Sempre depèn.

Refugi o presó. 

La ment a vegades és l'ofrena de la nit, quan les finestres, entre-obertes, guarden tots els secrets.

I des del carrer se sent algun crit.

Algun badall.

Algun sospir.

Algú que es trenca i algú que es refà.

Perquè res és un sense l’altre.

Estes finestres que tinc formen part de mi, com els ulls o les mans.

Si ara per elles no entra la llum vol dir que hem de caminar una miqueta més per sortir de la cova.

Avançar.

Cuidem-nos molt.

R.

Donde respira el mundo

Cuando llegué a aquel lugar, me inundó la inmensidad. 

La grandeza del sitio que es historia, origen, tesoro en medio del mapa que guarda silencioso su riqueza.

Cuando llegué a aquel lugar, su viento milenario, xocomil, abrazó mis raíces mientras las hojas de los árboles acariciaban, calladas, el contorno de mi rostro. 

Cuando llegué a aquel lugar, sentí que ya había estado antes. 

Vi que aquel lugar se escondía en el azul profundo de tus ojos, que había tenido delante todo este tiempo. 

Entendí que en este lugar, guerra y paz se dan la mano, la lucha cesa porque la escucha comienza. 

Empieza la cura de todos nuestros golpes. 

Entendí el paisaje, esa muralla de volcanes que no eran más que todas tus luchas, el dolor de heridas pasadas recordándote por qué estabas allí. 

Ahora entiendo y admiro tu cicatriz, la cuido y con mis dedos trato de coser todos los vacíos que todavía han de sanar.

Y te acompaño, y te agradezco, que durante este tiempo me hayas estado hablando de un lugar al que estaba escrito que tenía que llegar. 

Lo mejor de todo esto, es, que cuando llegué a aquel lugar, entendí que ya había estado.

Tus ojos me confesaron que allí residía mi paz. 

R. 

Lago de Atitlán, vista de los volcanes Atitlán y Tolimán.
Guatemala

Carta als meus dimonis

Tenim tants pensaments com segons té el dia.

Mil decisions que prendrem, o que potser es queden al calaix.

Un pas al davant, o millor dos al costat, depenent de la valentia amb què ens aixequem. 

Tenim tot el poder de decidir i també la innocència d'errar. 

Caure en una mala determinació, haver estat testimonis de no saber triar. 

També tenim les possibilitats, la incertesa, la vaguetat, el neguit.

Tenim llums, colors, llampecs i obscuritat. 

Tenim sort, al cap i a la fi, de poder reconèixer-nos, de poder-nos sentir, poder-nos veure. 

Tenir la imprudent capacitat de fer-ho tot al mateix temps.

Petita fortuna la nostra, 

el nostre cos conscient, 

la nostra ment oberta connectant amb el terra. 

El cor, que ha crescut a cops, ara nu, davant l'ombra d'aquells pensaments que no volem reconèixer. 

Aquells que ens fan tanta por, perquè no creiem tenir el dret de poder crear-los. 

Perquè també som tot això, totes les vegades que caiem o ensopeguem, tots els matins de peu esquerre i totes les contradiccions en la nit. 

Som un salt arriscat que cau al clot, 

un núvol el dia que fa sol, 

la fulla que vol desprendre's d'un arbre que és perenne, 

la inquietud en una tarda de diumenge. 

Per això, per tot això, et demano tan sols una cosa.

Si us plau, 

perdona't. 

Perdona't que avui tens un mal dia, 

perdona't que no tens ganes de fer res,

perdona't la impaciència, l'assalt.

Dóna't treva. 

Concedeix-te un descans, un dia de festa. 

Agafa aquests pensaments que no et deixen avançar i mira'ls de front i crida'ls-hi que no tens por. 

Afirma'ls, dóna'ls-hi vida, porta'ls al món per alliberar-los i alliberar-te. 

Ara, acomiadant-los, omple el pit d'aire, respira, omple't per dins i en cada partícula d'aire promet-me tan sols una última cosa.

T'estimaràs. 

T'estimaràs fins i tot per sobre d'aquells pensaments que potser demà hauràs d'alliberar. 

R.

Cuando cierran los cines

Ya aprendimos que la sombra del amor era alargada.
Que es tan grande que en muchas ocasiones nos abraza.
En otras nos mata.

Ya pusimos precio a los besos en tu portal.
Mientras se nos helaban las manos.
El corazón nos quemaba.

Ya cambiamos las últimas monedas por recuerdos.
Cuatro canciones amargas.
Y un sitio en la barra.

Ya hicimos todo lo posible por amar estando ciegos.
Vendimos las sábanas mojadas.
Cerramos el local.

Y ahora, ya casi estamos apagando las luces.
Barriendo el final de la sala.
Ordenando todas las butacas.

Nuestra película favorita,
arroja tus lunares desordenados,
en los que ayer me perdía.

La sombra alargada de tus pendientes
parece hoy un aguja, con la que coser
todos los trozos de mi alma.

R.