Mil decisions que prendrem, o que potser es queden al calaix.
Un pas al davant, o millor dos al costat, depenent de la valentia amb què ens aixequem.
Tenim tot el poder de decidir i també la innocència d'errar.
Caure en una mala determinació, haver estat testimonis de no saber triar.
També tenim les possibilitats, la incertesa, la vaguetat, el neguit.
Tenim llums, colors, llampecs i obscuritat.
Tenim sort, al cap i a la fi, de poder reconèixer-nos, de poder-nos sentir, poder-nos veure.
Tenir la imprudent capacitat de fer-ho tot al mateix temps.
Petita fortuna la nostra,
el nostre cos conscient,
la nostra ment oberta connectant amb el terra.
El cor, que ha crescut a cops, ara nu, davant l'ombra d'aquells pensaments que no volem reconèixer.
Aquells que ens fan tanta por, perquè no creiem tenir el dret de poder crear-los.
Perquè també som tot això, totes les vegades que caiem o ensopeguem, tots els matins de peu esquerre i totes les contradiccions en la nit.
Som un salt arriscat que cau al clot,
un núvol el dia que fa sol,
la fulla que vol desprendre's d'un arbre que és perenne,
la inquietud en una tarda de diumenge.
Per això, per tot això, et demano tan sols una cosa.
Si us plau,
perdona't.
Perdona't que avui tens un mal dia,
perdona't que no tens ganes de fer res,
perdona't la impaciència, l'assalt.
Dóna't treva.
Concedeix-te un descans, un dia de festa.
Agafa aquests pensaments que no et deixen avançar i mira'ls de front i crida'ls-hi que no tens por.
Afirma'ls, dóna'ls-hi vida, porta'ls al món per alliberar-los i alliberar-te.
Ara, acomiadant-los, omple el pit d'aire, respira, omple't per dins i en cada partícula d'aire promet-me tan sols una última cosa.
T'estimaràs.
T'estimaràs fins i tot per sobre d'aquells pensaments que potser demà hauràs d'alliberar.
R.
