A poc a poc van
cridant les hores…
Vaig trobant el
meu jo, la versió més peculiar de mi mateixa.
Una jo que mai
havia conegut, una jo que s’amaga, que es distreu.
Una jo que té
màgia però que necessita misteri.
Una jo tant
llunyana que es mira al mirall i no em veu.
Una jo que ja no
creu en mi mateixa.
A poc a poc van
cridant els minuts...
I apareix el teu
tu més tu, la versió original de tu mateix.
Un tu tan idoni
que mai no m’hagués imaginat.
Arriba aquí, un
tu amb barret, que canta i riu com un nen.
Apareix davant
meu un tu que em convida al seu ball delirant.
Un tu que no
recorda que no sé ballar.
A poc a poc ja criden
els segons...
I em trobo amb la
meva jo més peculiar davant el teu original tu.
I provo un nou
truc però em treus la màgia.
I intento
apropar-me i ets tu qui m’allunya.
I, al final,
la meva jo desisteix de creure.
Torna a recordar
que no sap ballar.
R.
