Si reescrivim les històries

Com les flors obrint-se en l’arribada de la calor, la primavera mos porte tamé un dels dies més bonics de l’any, Sant Jordi, Sant Chorche, San Jorge, patró de la nostra terra, que compartís jornada en lo dia del llibre, ja que se rememore la mort de dos grans escriptors, Cervantes i Shakespeare, aquell dia que los lletraferits, tamé de la nostra terra, viuen com lo dia dels enamorats, recordant aquella antiga (i desactualitzada) llegenda del drac, lo cavaller i la princesa rescatada. I penso, quanta pols hem acumulat aquí sobre, quants missatges en contra de la societat que volem construir estem perpetuant sense donar-mos compte. Com li expliques a un xiquet o a una xiqueta d’avui en dia una història en la qual lo protagonista és un xic que vol rescatar a una princesa que viu en una torre custodiada per un drac? Crec, si més no, que per començar, la idea de que el protagonista sigue lo personatge menys interessant de la història diu poc (o massa) de la intenció de la llegenda, per no entrar en si realment la vida de la jove era millor separada del drac i lligada als braços d’un príncep que pràcticament no coneix de res. Com sempre en allò més tradicional, a mi m’ix refer les històries, per seguir construint la idea de que res és per sempre i que tot pot canviar. Així que us proposo fer una nova lectura d’este conte que mos han explicat des de xiquinins i dona’ls, a les xiquetes, una oportunitat per ser les protagonistes. “Trau lo drac que portes dins, la fera indomable que brama. Vola pel cel fins a l’infinit, i quan no te trobos, torna a casa. Ensenya la tea llengua de foc, omplint de llum lo camí dels cecs, i llança una flama al món, que del somni desperto el cel. Travessa muntanyes i valls, fes tea la llegenda dels anys i dis que te vas minjar al príncep a l’ombra de les ales d’un drac. Cantaran per tu romanços, batejaran en lo teu nom als estels; que una princesa forta va nàixer un dia al castell. A aquell castell on era presa, d’un món de covards i reis. Princesa! Agarra l’elm que t’empodere i torna a fer, eixa història, tea.” 

Lo Cresol

Diario de Teruel, 17 d'abril de 2021

8 de març tots los dies de l’any

Algun tema mos quede pendent si la única manifestació que moleste, de totes les que s’han fet en l’últim any, és la del 8 de març. En mig d’una pandèmia tot és complicat, més encara defensar lo feminisme, lluita molt complicada des d’abans d’este nou panorama. I, vaja, les casualitats (lo patriarcat), que és l’única que es vol aturar. Tanta por tenen? Tant moleste que part de la societat reclamo allò que és necessari i coherent per a la vida? No hem aprés res. Los mesos que vam estar confinaes van ser clau per a entendre que la cura de les persones i la vida són conceptes que s’han de ficar al centre i que no es poden moure d’allà. La vida, que és la salut, la educació, la cultura, tot això ha d’estar necessàriament al mig de la taula de qualsevol debat. Però no, evidenciar això sèrie mostrar una societat més humana, més empàtica, que no fique al mateix nivell l’economia que la vida, que s’allunye del pare Capitalisme i aposte per democratitzar lo que és de totes. Prou. Fem que qualsevol dia de l’any sigue 8 de març, cada moviment, cada acció, fem-la en clau feminista, en peu d’igualtat, horitzontal. Xafam este espill on tan sols hi cap una persona i eixim a les places de nou, reconciliam-mos en la col·lectivitat, que és la clau del canvi social que necessitam. Recuperam les històries de les nostres iaies perquè arribon a les nostres netes, en la mateixa llengua, en lo mateix sentiment, de cor a cor. Prenem consciència del poder que tenim, canviam lo foco, arrimam los fanals allà on imperen les ombres. Tenim un món sencer per descobrir, escrit per les que mai van poder explicar-se. Donam-li veu a les silenciades, ara i per sempre, i param a escoltar les infinites coses  que tenen a dir. 

Lo Cresol

Diario de Teruel, 6 de març de 2021

Te mires o t’observes?

A tu què estàs llegint-me. Para un moment. Ix de la roda de l’automatisme i tanca los ulls, observa’t per dins, cada mil·límetre del teu cos, la sensació de la pell contra los músculs, dels músculs contra los ossos i escolta lo delicat fil que ho connecte tot. Ara imagina l’exterior del teu cos, vés des de la pell a l’habitació en la que estàs, arriba a l’horitzó i una miqueta més enllà. Imagina veure tot això en uns altres ulls, en un altre cos, en un altre cor. Si eres xiquinin, imagina que te transformes en gegant i l’altura des del què ara veus lo món. Si eres molt gran, imagina tornar a ser xiquet, i haver d’aixecar tant lo cap per parlar a la gent que acabes ficant-te de puntetes. Traspassa tot això i observa’t dins del cos que sempre has desitjat, aquell pel qual faries lo que calguere per poder tindre, mostrar, celebrar. D’ací vés-te’n a l’extrem contrari, troba’t dins del cos que sempre has repudiat, en tots i cadascun dels complexes que sentiries si tingueres eixe cos, percep la teua pròpia mirada si et ficares davant l’espill. Potser així veuràs que tot allò que anheles dels altres, en veritat, no existís, que l’enveja sol és un reflexe de les teues pròpies carències, de tot allò que tens i no saps veure. Recorda que tot està bé, repetix-t’ho com un mantra. Lo constant moviment de la vida, lo canvi incessant del teu cos, te fiquen al puesto correcte a cada moment concret, afluixa la corda que diàriament t’apreta el pit i permitis-te respirar tranquil·lament. Recorda, ix de la roda imposada per un sistema que sol te vol quan eres productiva i pensa, de nou, que tot està bé, que estàs exactament on has d’estar. I celebra que cada canvi és teu i eres tu qui l’ha de viure. 

Lo Cresol

Diario de Teruel, 30 de gener de 2021

2021, bellesa discreta

Si miro enrere i, com és tradició, faig recompte d’allò bo i d’allò dolent que m’ha aportat este any que s’acaba, enguany faig un esforç titànic per pensar només en tot lo bo, que al final, crec, tot ho és, perquè tot mos aporte una nova perspectiva, per molt malament que mos ho haigue fet passar. Enguany, a més a més, me noto més sensible que de costum, veig i entenc les coses d’una altra manera i reconec que, allò que m’ha arribat més a dins, allò què m’aporte més tendresa si tanco los ulls i només me dixo portar és l’expectació per la natura, a la qual hem vist recuperar la seva part del món destruït mentre mos havíem de quedar a casa. En aquells mesos de març fins a principis de juny la vam veure pletòrica, inundant los carrers, cada raconet va pintar-se de verd i mos va recordar, ni que siguere per un segon, que ella seguia allà. Encara que l’haguerem oblidat, ella seguia allà. Davall de tota la porqueria que li havíem ficat a sobre, ella seguia allà. És per això, que per este nou any que entre en lo que totes mos reconeixem cansades del 2020, mentalment esgotaes, només me ve al cap un desig pel 2021: cuidam-mos cuidant. Així de senzill. Cuidam-mos cuidant a qui és la casa de totes. Cuidam-mos cuidant a la Terra, que seguirà estant fins i tot quan no la cuidam. La cura dels altres ha set lo motor per no caure en lo desastre més estrepitós d’este 2020, i esta cura necessita inseparablement una acció conjunta i interconnectada de les persones en lo entorn. Enguany, que hem re-descobert les muntanyes i los rius, m’agradarie pensar que també hem compartit la mateixa admiració per la natura que sento quan camino pels voltants de la meua vila, que fins ara només acostumava a comparar en los grans paisatges verds i frondosos que no tenim ací. Espero i desitjo que lo 2021 més que una porta, sigue una finestra per la qual pugues mirar allò que tens davant i sigues capaç d’admirar la bellesa més discreta. 

Lo Cresol

Diario de Teruel, 26 de desembre de 2020

Boira

Com un estat mental d'embriaguesa que t'atonte i t'emborrone la vista, ho ocupe tot, entre a tot arreu i se quede per un temps. Com lo dia naixent de manera infinita, no acabe mai d'eixir lo Sol. Ixes de casa pel matí i ja la trobes, sol obrir la porta, i te cale los ossos. Intuïsses que, radere de tot això, un dia ha començat, que lo blau del cel ho impregne tot en algun altre puesto. Ací, a ca nostra, tenim la sort de sentir d'esta manera tant profunda i tan directa la connexió natural del canvi d'estacions. Estem acostumades i tenim una gran capacitat d'adaptació a la brusquedat del paisatge i del clima del nostre entorn. Este vincle tan íntim que compartim en la natura l'hauríem de viure com un privilegi, com un regal. En mig d'un món que ha ficat a les persones al centre d'absolutament tot i on mos hem cregut què tot ho pot controlar, crec que reconèixer la nostra interdependència en tot allò que no controlem, com ara les llargues temporaes de boira, és un acte infinitament valent de conèixes i reconèixes com éssers vius i vitals, que senten i s'adapten als canvis, que viuen de manera coherent en la casa que és de tots i la respecten, perquè sol ho podem fer així. Seguir vivint com si lo canvi estacional no afectare los nostres ritmes vitals és condenar-mos a una vida que no pot ser mai plena. Perquè quan entens què tens la total capacitat de donar-te les pauses que demane la tardor o la planificació que exigís la sequera a l’estiu, comences a crear la connexió que este món fred no vol que conegues. I desapareix qualsevol sentiment negatiu contra la Terra perquè veus que forme part de tu i tu d'ella. I quina sort tenim, a ca nostra, de poder connectar senzillament eixint al carrer i tancant los ulls. 

Lo Cresol

Diario de Teruel, 21 de novembre de 2020

Dubtes de tardor

Arribe la tardor i en ella el balanç d’este estiu tan diferent als que havíem viscut fins ara. Un estiu poc estiu podríem dir. Un estiu descafeïnat, desconfinat. S’acabe l’estiu i m'envaïx la càlida imatge dels tons taronges que van minjant-se a poc a poc aquell verd estiuenc. Enguany m’ha agarrat a casa. A l’únic puesto de tot lo món al que m’atrevisco a dir-li així. A voltes, ni tan sols la vila sencera és ca meua, tanco el perímetre al carrer de la Torreta, que m’ha vist créixer i volar del niu. Carrers i carredonets que han quedat congelats per una pandèmia que ningú va preveure (bé, no entrarem al debat). Observar el pas dels dies en aquella llum rogent que inunda el paisatge banyat per un Matarranya que tamé s’ha trobat ple com feie anys que no ho estave. Tornar a casa per un bon temps, després d’anys baixant caps de setmana, ponts i Nadal, és ficar-se davant de qui eres quan vas marxar. Retrobar-me en la xiqueta plena de dubtes i complexes que era quan vaig dixar la vila. Este estiu insòlit m’ha donat l’oportunitat de reconciliar-me en l’adolescent que portava dins cridant, rebel, sempre atabalant a ma mare. L’estiu desconfinat m’ha retrobat en les amigues que tamé feie uns anys que estaven en altres ciutats, construint-se un futur que no podia anar lligat a la idea de quedar-se al poble. Futur que, per un moment ingenu, vam pensar que podíem erigir per fi allí que és “ca nostra” sobre un conegut i nou concepte anomenat teletreball. Esgarrifador. Per a aquelles persones que mos agrade més viure al poble que a la ciutat, sentir la família a prop i viure d’una manera més senzilla, esta paraula que va ressonar en despatxos i videoconferències de tot lo món suposave l’obertura d’una porta que estava tancada i barrada: construir un futur a prop dels nostres sense renunciar a tot allò pel qual mos havíem estat formant a la ciutat. Per fi un retorn de tot lo jovent que marxa fora a estudiar. Encara ressone el riure als despatxos de petites i grans corporacions. Lo control malaltís que patix la nostra jerarquitzada societat no ha facilitat que això sigue possible. Les treballadores jóvens hem estat obligades a un exili pandèmic que no estava justificat, però el sistema capitalista i centralista havia de dixar clar qui seguíx manant i des d’on se prenen les decisions. 

  Lo Cresol

 Diario de Teruel, 17 d'octubre de 2020