Dubtes de tardor

Arribe la tardor i en ella el balanç d’este estiu tan diferent als que havíem viscut fins ara. Un estiu poc estiu podríem dir. Un estiu descafeïnat, desconfinat. S’acabe l’estiu i m'envaïx la càlida imatge dels tons taronges que van minjant-se a poc a poc aquell verd estiuenc. Enguany m’ha agarrat a casa. A l’únic puesto de tot lo món al que m’atrevisco a dir-li així. A voltes, ni tan sols la vila sencera és ca meua, tanco el perímetre al carrer de la Torreta, que m’ha vist créixer i volar del niu. Carrers i carredonets que han quedat congelats per una pandèmia que ningú va preveure (bé, no entrarem al debat). Observar el pas dels dies en aquella llum rogent que inunda el paisatge banyat per un Matarranya que tamé s’ha trobat ple com feie anys que no ho estave. Tornar a casa per un bon temps, després d’anys baixant caps de setmana, ponts i Nadal, és ficar-se davant de qui eres quan vas marxar. Retrobar-me en la xiqueta plena de dubtes i complexes que era quan vaig dixar la vila. Este estiu insòlit m’ha donat l’oportunitat de reconciliar-me en l’adolescent que portava dins cridant, rebel, sempre atabalant a ma mare. L’estiu desconfinat m’ha retrobat en les amigues que tamé feie uns anys que estaven en altres ciutats, construint-se un futur que no podia anar lligat a la idea de quedar-se al poble. Futur que, per un moment ingenu, vam pensar que podíem erigir per fi allí que és “ca nostra” sobre un conegut i nou concepte anomenat teletreball. Esgarrifador. Per a aquelles persones que mos agrade més viure al poble que a la ciutat, sentir la família a prop i viure d’una manera més senzilla, esta paraula que va ressonar en despatxos i videoconferències de tot lo món suposave l’obertura d’una porta que estava tancada i barrada: construir un futur a prop dels nostres sense renunciar a tot allò pel qual mos havíem estat formant a la ciutat. Per fi un retorn de tot lo jovent que marxa fora a estudiar. Encara ressone el riure als despatxos de petites i grans corporacions. Lo control malaltís que patix la nostra jerarquitzada societat no ha facilitat que això sigue possible. Les treballadores jóvens hem estat obligades a un exili pandèmic que no estava justificat, però el sistema capitalista i centralista havia de dixar clar qui seguíx manant i des d’on se prenen les decisions. 

  Lo Cresol

 Diario de Teruel, 17 d'octubre de 2020