Boira

Com un estat mental d'embriaguesa que t'atonte i t'emborrone la vista, ho ocupe tot, entre a tot arreu i se quede per un temps. Com lo dia naixent de manera infinita, no acabe mai d'eixir lo Sol. Ixes de casa pel matí i ja la trobes, sol obrir la porta, i te cale los ossos. Intuïsses que, radere de tot això, un dia ha començat, que lo blau del cel ho impregne tot en algun altre puesto. Ací, a ca nostra, tenim la sort de sentir d'esta manera tant profunda i tan directa la connexió natural del canvi d'estacions. Estem acostumades i tenim una gran capacitat d'adaptació a la brusquedat del paisatge i del clima del nostre entorn. Este vincle tan íntim que compartim en la natura l'hauríem de viure com un privilegi, com un regal. En mig d'un món que ha ficat a les persones al centre d'absolutament tot i on mos hem cregut què tot ho pot controlar, crec que reconèixer la nostra interdependència en tot allò que no controlem, com ara les llargues temporaes de boira, és un acte infinitament valent de conèixes i reconèixes com éssers vius i vitals, que senten i s'adapten als canvis, que viuen de manera coherent en la casa que és de tots i la respecten, perquè sol ho podem fer així. Seguir vivint com si lo canvi estacional no afectare los nostres ritmes vitals és condenar-mos a una vida que no pot ser mai plena. Perquè quan entens què tens la total capacitat de donar-te les pauses que demane la tardor o la planificació que exigís la sequera a l’estiu, comences a crear la connexió que este món fred no vol que conegues. I desapareix qualsevol sentiment negatiu contra la Terra perquè veus que forme part de tu i tu d'ella. I quina sort tenim, a ca nostra, de poder connectar senzillament eixint al carrer i tancant los ulls. 

Lo Cresol

Diario de Teruel, 21 de novembre de 2020