Tinc 12 finestretes tatuades a la pell.
Algunes són molt grans, altres bastant xiquinines.
Portaen temps tancaes i ara s'han obert, dixant-ho tot al descobert.
I fora fa fred, entra el vent per totes elles i me despentina.
La consciència més interna ha pujat a la superfície i no fa peu.
S'ofega i m'ofega.
El nus que tancava la casa per dins se m'ha ficat a la gola i ara vol fugir
de mi sense saber per on queda la eixida.
Se perd i me perdo.
Un cos que torna a ser cova feta de barrots, que te tanca o te protegeix, depèn.
Sempre depèn.
Refugi o presó.
Refugi o presó.
La ment a vegades és l'ofrena de la nit, quan les finestres, entre-obertes, guarden
tots els secrets.
I des del carrer se sent algun crit.
Algun badall.
Algun sospir.
Algú que es trenca i algú que es refà.
Perquè res és un sense l’altre.
Estes finestres que tinc formen part de mi, com els ulls o les mans.
Si ara per elles no entra la llum vol dir que hem de caminar una miqueta
més per sortir de la cova.
Avançar.
Cuidem-nos molt.
R.
