Quan canto me n'adono,
no sé escriure cançons i fer-me protagonista.
Parlar en primera persona me costa,
m'espanta la tèrbola mirada imposada,
plena de prejudicis,
nascuts en l'interior de la meua ment.
Quan canto me n'adono,
de totes les pors,
del pànic a caure davant l'espill,
i trencar-me,
sense trencar-lo.
Me n'adono que no sóc capaç,
d'eixir de darrere del teló,
ficar-me al mig de l'escenari,
aparèixer davant del públic,
i interpretar un solo.
Jo somiava en ser pianista a un restaurant,
i estar sempre de fons,
sense molestar,
sense que ningú me dedicare un minut,
la mínima atenció,
però sabent que seguia allí.
Quan canto me n'adono,
la vida m'ho demana,
no em dona altra opció.
He de ser la protagonista, ara,
sense escapatòria,
deixar de viure darrere les cortines,
abandonar el silenci,
desemmudir d'esta realitat a crits,
deixar de cantar històries d'altres
i començar, per fi, a fer meu el relat
que portava anys adormit
i que, ara, s'ha despertat.
R.
No hay comentarios:
Publicar un comentario