Noches en vela, poetas sin sueño...

Diuen que quan un riu porta aigua es pot escoltar perfectament com parlen els seus habitants, com es comuniquen, com fan vida, com es relacionen i com creixen. Diuen que si un riu porta aigua, aquesta aigua li dona la vida i el so, i que es mor quan se seca, s’adorm, es calla.

El Matarranya està força sec, ja no s’escolten els seus crits d’alegria ni els plors de la nit. Està físicament sec, com si estigues mort, però tot i això, és el riu que més secrets amaga, el riu més ric de tot el món. Enterra records i guarda batalles, ara silenciós però no pas mort, més que viu. Ara se l’escolta més que mai, rellueixen els records, els moments passats... I són, és clar, les pedres. Qui sinó anava a guardar els records del pas del temps? L’aigua passa i es perd, però les pedres continuen allí des del principi...

Tots hem anat a buscar pedres del Matarranya, a fer “sopetes” al riu, i era en aquest moment en el que ja estàvem confiant-li al Matarranya el nostre petit record momentani en aquella minúscula e insignificant (per a nosaltres) pedreta de riu. 

Fèiem xocar les pedres, per escoltar el so que això produïa, i aquest era el crit de dos records que es negaven a trobar-se. Dues peses de diferents històries que no tenen ninguna relació ni volen ser relacionades. O pot ser eren dos records que en el passat van estar junts però que han hagut de ser deparats per alguna causa i ara s’encapritxen en no tornar-se a parlar.

El silenci del Matarranya són els crits del passat que ha marcat el present i amb el qual formarem el futur. En la seva conca em après a caminar, aferrant-nos a ell per a que no es perdés la seva essència, la seva olor a romer que inundava els moments que passàvem allà. Els records del Matarranya són molt valuosos, ja que han guanyat la partida a la vida de l’aigua i ara perduren en la mort de la sequera. 

Al Matarranya, ric no sol en vegetació i fauna, sinó també en cultura, s’amague una miqueta de cadascú, que en conjunt forma el riu d’aigua i pedres que ens parlen dia a dia i que qualsevol pot escoltar, tant sols entenent la llengua de les pedres.

Pots pensar que mai no has escoltat el Matarranya, però en veritat és un so que viu dintre teu des que vas nàixer i que trobes a faltar quan te’n vas. És aquesta petita melodia la que solament aquells que hem crescut al Matarranya sabem entendre i  podem escoltar, per això quan et trobes perdut pel terme del Matarranya és ell el que et porta fins al camí, és ell el que et retroba amb tu mateix.